17 maig 2015
Durant els passats dies 16 i 17 de maig he assistit al Congrés Nacional de Coaching i Lideratge, el qual en aquesta edició s’ha centrat en el Coaching Educatiu. La sensació que m’emporto és la de sentir-me afortunada pel gran món de possibilitats que els professors tenim davant nostre per realitzar la tasca més important de totes: acompanyar l’alumne en el seu creixement personal.
Hi he assistit com a professora, però és lògic que moltes coses me les he mirat des del punt de vista de mare, sobretot aquells temes relacionats amb el coaching per a adolescents i famílies. I hi ha hagut dos conceptes que m’han impactat i que voldria compartir, per si a algú li poden servir d’ajuda.
El primer és LA MIRADA, el millor regal que podem fer als nostres fills. I ens han posat un exemple que a mi m’ha resultat molt revelador: el procés d’aprendre a caminar per part dels nostres fills i filles. Quan un nen/a comença a caminar, ja sabem què passa: cau mil vegades; i la nostra reacció sempre és la mateixa: donar-li la mà i animar-lo a seguir intentant-ho, amb paraules plenes d’afecte; mai no li renyem o contestem amb to agressiu quan cau, ni ens passa pel cap! I el que és més important: no estem preocupats, perquè sabem que al final ho aconseguirà. I segurament és la nostra fe cega i confiança en què ho aconseguirà, el que l’anima a seguir intentant-ho i intentant-ho fins que ho aconsegueix. És la mirada que li regalem durant el procés, la que l’anima a seguir sense caure en el desànim. Perquè la nostra mirada és el mirall en el qual es veu reflectit el nostre fill/a, i en aquest cas el nostre mirall li retorna confiança, que és el que ell/a sent en el seu interior per seguir intentant-ho!
En l’etapa adolescent, els nostres fills i filles perden els referents que tenien, perquè fins i tot el seu cos canvia. La nostra mirada és un mirall en el qual es reflecteixen. Si la nostra mirada és de confiança en que tindran èxit en el que es proposin, i els donem la mà perquè segueixin intentant-ho, ells senten aquesta confiança, que actua com un far. Només nosaltres, els pares, podem fer-los aquest regal. Ningú més.
L’altre concepte és el de reaccionar amb els nostres fills i filles sempre des del JO. És el que té de màgic i pràctic el coaching, que se centra en el que depèn de tu. Bé, el que proposo és que quan hi hagi algun conflicte, procurem respectar i valorar la diversitat en els nostres fills/es ja que no són com nosaltres, i intentem reaccionar des del jo, pensant: Quin tipus de mare/pare vull ser? Com vull que els meus fills/es em vegin? Com vull que em recordin? I reaccionar en conseqüència. És impressionant el canvi que suposa en les relacions i en un mateix actuar des d’aquesta perspectiva, perquè el focus deixa d’estar en com són els altres per centrar-se en com vols ser tu!
Aquesta reflexió des del punt de vista de pare/mare, també es pot extrapolar a la de professor/a, però evidentment a un altre nivell.
El congrés ha estat molt complert però aquests dos conceptes me’ls importo integritats amb mi per intentar aplicar-los en el dia a dia amb el meu tracte amb adolescents, tant a casa com a la feina!
Dos de les fortaleses o valors que inclouen les CoachingAgenda són la percepció i l’atenció; tenir-les presents ens ajudarà a moure’ns en la línia del que suggereix aquest post.
Mireia Seró
Creadora de CoachingAgenda
PD: Pots subscriure’t al newsletter de CoachingAgenda; cada quinze dies et posarem al dia amb més recursos que et poden ajudar en el teu dia a dia. Per últim, t’animo a deixar un comentari. La teva experiència i/o opinió sempre ens resulten interessants i poden ajudar altres persones!
348
Etiquetes:adolescència
